Ocultacions en Glíptica, llindars de raó i paisatges de la ment

A mitjans dels vuitanta vaig iniciar un treball sobre les ocultacions, ha estat una aventura en silenci que deixaré en el seu lloc sense revelar ni una sola paraula. Només diré que les circumstàncies personals em van portar a la decisió de renunciar a presentar, a deixar alguns aspectes importants de l'obra en la cara oculta del món. L’estranyament, la soledat i el desarrelament, em feien admetre la derrota. Però al taller era lliure i pensava que allò que segrega misteri, el que és important a l’obra, calia deixar-lo a l'espai lluminós de l'univers material. Cap escenari és més suggestiu i poderós que el que ens presenta la física en els seus furs interns, cap interrogant és més abissal que aquell que segrega el joc de les probabilitats. A l’acció del cercador, a les trobades a la natura, les qüestions socials desapareixen.
Després de les primeres indagacions vaig poder comprovar que aquelles accions no eren un problema estètic, sinó una de les estratègies més comunes de la natura i de l'ésser humà, un vector important en totes les formes vives. Sempre hi han ombres a les accions creatives, sempre posem a resguard de la mirada dels qüestions que modifiquen substancialment el color del discurs. Amagar és un imperatiu estratègic per sobreviure i extreure el valor necessari que demana la vida.
Va ser un treball dividit en cinc sèries: Ocultacions, Omissions, Fonedisses, Amnèsies i Oblits. La majoria de les obres són de format petit i mitjà; algunes han pres un camí nou i he fet que fos possible entrar en l'obra per seguir comprovant que en el fons sempre hi ha alguna cosa que fuig i s'amaga a la contemplació. Capella Turkana, Glíptica, Nsasi, No parlaré mai mes són obres amb aquestes intencions.
D'altra banda vaig arribar a l’absurd, em trobava sempre en la mateixa tessitura i no podia sortir-ne.  Què puc expressar que la naturalesa no ho faci amb major potència que jo?
El camí del concepte va marcar el trajecte, l'obra havia de ser el testimoni guardat entre les subtils accions de la matèria. Les preocupacions humanes deben quedar a la cara indeleble de l'eternitat. Amb el temps aquest pensament s'ha fet constant i, sobretot, s'ha despreocupat de crear semblances amb les formes i els paisatges interns que ens presenta la ciència. Les obres no son pensades per comprendre els mecanismes de l'ocult, sinó per a preservar el seu misteri allà on resideix, per salvaguardar la cara poètica del secret. Les inquietuds són les causes que han configurat la preocupació ètica i estètica, el desassossec ha motivat la recerca. Aquesta ha estat la manera de fer-me i també, d'exercir el dret a la renúncia i a presentar les coses en el anvers de la realitat. Ara tot és comprensible en la mesura que pot ser-ho, les obres apareixen ocultes i misterioses, però penso que tot és senzill i transparent.