La Capella Turkana

Capilla turcana  és un espai circular, amb poca il·luminació, fortament comprimit i construït  per guardar una pedra al seu interior. És una escultura habitada per un ànima absent o per una massa de matèria que satura l'espai fins deixar-lo sense alè.

No parlaré de Capilla turkana com la presència absoluta de la matèria, ho faré també sobre el buit interior i l'energia misteriosa que l'anima: això és present i es deixa sentir. Sobre la peça i el seu valor expressiu tan sols he de dir-vos que m'ha deixat les mans endurides, però alhora l'ànim carregat d'entusiasme. Així doncs, el discurs quedarà enfocat en la soledat de les pedres i la necessitat de recolliment de l'ànima humana. També en certa brutalitat sublim que emana de la matèria; tot per a presentar un exemple fiable d’allò que anomeno realitat estètica.

La capilla Turkana. Humanització d’una pedra. L’home deambula al
seu voltant; la pedra mira per la finestra. Granit negre, pedra de Sant
Pere i Sant Pau, ferro, morter i formigó. 2003. 5 x 5 x 5 m. de diàmetre.
La Comella.

Interior de la Capella

El buit actiu

En multitud d'exemples de la història de la humanitat i, especialment dintre de les arts, s'ha expresat una línia de pensament que ens situa en territoris propers a la presència del no res. És una qualitat que emana de les coses però que vibra a l'espai com quelcom d'immaterial. És allò sorprenent, misteriós i poètic que, fins ara, l'hem associat al sagrat. Una epifania que ara pot ser mirat des de la perspectiva de la física. Aquest fet vinculat a l'acció creativa i al misteri, ens ha motivat en tres direccions; a les presències immaterials i altament comunicatives, a actuar sense consol dins les demandes estètiques i a omplir les necessitats espirituals.

La pedra ocupa el centre, jo camino al seu voltant...

Proces de construcció

El sagrat en una pedra

Es dedueix que el món és una paradoxa inexplicable, com ho és el fet de l'existència humana. El nostre cos és format de la mateixa matèria i energia que una pedra; la substància buida ens acompanya i l'ànima humana és com el lament de la terra. La queixa permanent dorm en la memòria retinguda d'una roca, eternament tancada com l'urna del secret.

L'esperit potser és el contingut d'un document escrit en una superfície sense límits, un testament que suporta la imatge del món que veiem. Un mirall que guaita per la finestra i es contempla igual que la Capilla turkana suporta les meves quimeres.

Inici de l'obra.

Autoretrat i construcció de la conciència.

                  Moment de reflexió i final de l'obra 2004